CONTACTO (indicando como asunto El Chouan Ibérico): arturoen@hotmail.com

lunes, 26 de agosto de 2019

ENTREVISTA A DOÑA MARÍA TERESA DE BORBÓN PARMA EN EL DIARI DE GIRONA



D’on neix la seva vinculació amb Cadaqués i la Costa Brava?

Primer, perquè soc amiga de Juli Prat, que amablement em convida i m’encanta venir aquí. És un lloc meravellós. A més, sempre busco un lloc del Mediterrani. Em sento molt lligada a la seva bellesa, cultura, temperament… De petita, quan vaig descobrir el Mediterrani em va encantar, i vaig decidir que sempre que pugués hi tornaria. És un retorn a la infància.

Fa molts anys que ve?

Sí, molts. En Juli sempre em deia: ha de conèixer Cadaqués. I m’ensenyava tots els pobles, que són molt bonics, però quan vaig conèixer Cadaqués… vaig dir: aquí em vull establir i no canviar més de paisatge.

Cadaqués és un poble amb una identitat molt pròpia.

Sí, és una petita república [riu]. He vist totes les pintades, que m’han encantat. N’hi ha una que m’ha agradat especialment: «Ens han enterrat, però no s’han adonat que som llavors». Això és d’una filosofia molt profunda.

Vostè va ser molt crítica, de fet, amb les actuacions policials de l’1 d’octubre i la falta de diàleg entre les dues parts.

Sí. Em va doldre moltíssim, perquè crec que en política, per sobre de tot, s’ha de parlar. Primer t’has de respectar a un mateix, i després, respectar els altres, que són éssers humans, per això hem de parlar, connectar, saber que l’altre té les seves raons, la seva manera de ser, i que no se’l pot menysprear. Per això les actuacions policials d’aquell dia em van fer molt de mal.

Qui es va equivocar més: el Govern espanyol o el català?

Segurament tots dos tenen les seves petites o grans culpes, però jo crec que el més fort és qui més hauria de respectar l’altre. En democràcia s’ha de parlar, entendre l’altre, abans de condemnar-lo. Els carlistes sempre hem sortit al combat amb la paraula «furs». Perquè el fur no és només el dret regional, sinó també el dret de la persona a expressar el seu ésser. Per això vam proposar l’autogestió, que és una forma d’acostar la democràcia al poble en el camp polític, econòmic i cultural. Avui en dia, que el món sencer se’n va cap a la catàstrofe ecològica i social, si no és a través d’una democràcia molt autèntica, no salvarem el planeta.

Vostè va conèixer Carles Puigdemont quan era alcalde de Girona. Hi manté el contacte?

No, no mantinc contacte amb ell, però em va semblar una persona oberta, dialogant i a més, els seus avis eren carlistes [riu]. Molt simpàtic. Des de llavors no l’he vist, però segueixo de lluny la seva trajectòria. I tot això que es diu en contra seva… s’ha d’intentar entendre el que va voler fer, potser en algun moment va cometre errors, com fem tots, però jo el vaig veure com un home dialogant.

Què li sembla que hi hagi polítics a la presó pel referèndum?

Fins i tot a l’estranger, els meus amics que han estudiat Dret, em pregunten: «Què passa a Espanya, que es posa la gent a la presó per raons polítiques?». Això és el mai vist. El consens autèntic, com ho veiem nosaltres i els politòlegs, és que, després d’una controvèrsia molt forta, les dues parts es puguin arribar a entendre mútuament. Però jo escolto gent que entén el que passa des d’una vessant enormement estreta i «tonta». No hi ha més manera de definir-ho.

Des del Partit Carlista han defensat el federalisme.

És més necessari que mai, i a més és una tradició espanyola: no és el mateix Euskadi que Catalunya o Andalusia, però no impedeix que visquin junts. Arreu del món, els països que practiquen el federalisme són els únics amb èxit. Per exemple, Alemanya. Allà, si hi ha una tendència al fet que les ciutats grans ho aspirin tot, el land defensa el que és seu. En canvi, mira França amb els «armilles grogues»: el país s’està buidant per dins, tots els recursos se’n van a les ciutats grans, i a les petites falten metges, professors, sacerdots… i la gent està desesperada. Nosaltres volem un federalisme autèntic fins que es pugui decidir sobre la separació, que no la desitjo, però la gent ha de poder escollir des del cor, sense imposicions.

Creu que s’ha de fer un referèndum d’independència?

No ho sé. Però en tot cas, la premsa hauria de desenvolupar un paper important. Perquè s’han de preparar les opinions: abans de fer un referèndum hi ha d’haver una preparació pedagògica, mentre que els polítics fan tot el contrari. I la premsa madrilenya ha estat terrible a l’hora d’amagar i tergiversar. En canvi, cal donar veu als que demanen que s’entengui, s’expliqui i es respecti l’altre.

Com valora el paper de la monarquia espanyola en el conflicte català?

Aquest és un tema més delicat, sobretot perquè en parli jo, que soc d’una dinastia diferent. La monarquia hauria de ser un nexe, però no vull parlar d’això.

Quin paper juga avui el Partit Carlista a Espanya?

Va morir el meu germà [Carles Hug de Borbó-Parma], que era el el seu líder, però tenia fills que han recollit el seu testimoni i reivindiquem la nostra llarga història. Sobretot durant la pretransició, que ens vam unir a tots els partits que lluitaven per això, sempre amb la idea de posar dempeus una democràcia que volíem que fos de les més avançades d’Europa, en el sentit de més connexió entre un poble i els seus representants. I jo crec que això falta en la democràcia actual, per això la societat deixa d’interessar-se per la política, i quan ho fa, ho fa amb menyspreu, desconfiança… i això és perillós.

És molt diferent, el Partit Carlista actual del que hi havia anys enrere?
 
Hi ha hagut una evolució, però no s’ha d’oblidar que la guerra, que sempre se’ns retreu, va ser motivada per temes religiosos. El carlisme pensa que la religió és un bé del poble. Aquest és l’únic motiu per la nostra entrada en la guerra, i és cert que l’Església era molt retrògada… però si no hagués estat per la religió, mai hauríem lluitat del costat dels poderosos. En la història, el Carlisme va estar al costat del Partit Republicà, fins i tot se’l va acusar de comunista. Això vol dir que el seu deure és defensar els desamparats, i sobretot, la seva dignitat.

Està viu, el Partit Carlista, a Espanya?

Sí. No tant com en èpoques passades, però està viu a Catalunya, València… i pot ressorgir.

Laura Fanals


TRADUCCIÓN AL CASTELLANO


¿De dónde nace su vinculación con Cadaqués y la Costa Brava?

Primero, porque soy amiga de Juli Prat, que amablemente me invita y me encanta venir aquí. Es un lugar maravilloso. Además, siempre busco un lugar del Mediterráneo. Me siento muy ligada a su belleza, cultura, temperamento... De pequeña, cuando descubrí el Mediterráneo me encantó, y decidí que siempre que pudiera volvería. Es un regreso a la infancia.

¿Hace muchos años que viene?

Sí, muchos. Juli siempre me decía: debe conocer Cadaqués. Y me enseñaba todos los pueblos, que son muy bonitos, pero cuando conocí Cadaqués... dije: aquí me quiero establecer y no cambiar más de paisaje.

¿Cadaqués es un pueblo con una identidad muy propia?

Sí, es una pequeña república [risas]. He visto todas las pintadas, que me han encantado. Hay una que me ha gustado especialmente: «Nos han enterrado, pero no se han dado cuenta de que somos simiente» («Ens han enterrat, però no s’han adonat que som llavors”). Esto es de una filosofía muy profunda.

Usted fue muy crítica, de hecho, con las actuaciones policiales del 1 de octubre y la falta de diálogo entre las dos partes.

Sí. Me dolió muchísimo, porque creo que en política, por encima de todo, hay que hablar. Primero debes respetarte a ti mismo, y luego, respetar a los demás, que son seres humanos, por eso tenemos que hablar, conectar, saber que el otro tiene sus razones, su manera de ser, y que no se le puede menos preciar. Por ello las actuaciones policiales de ese día me hicieron mucho daño.

¿Quién se equivocó más: el Gobierno español o el catalán?

Seguramente ambos tienen sus pequeñas o grandes culpas, pero yo creo que el más fuerte es quien más debería respetar al otro. En democracia hay que hablar, entender al otro, antes de condenarlo. Los carlistas siempre hemos salido al combate con la palabra «fueros». Por6que el fuero no es sólo el derecho regional, sino también el derecho de la persona a expresar su ser. Por eso propusimos la autogestión, que es una forma de acercar la democracia al pueblo en el campo político, económico y cultural. Hoy en día, que el mundo entero se va hacia la catástrofe ecológica y social, si no es a través de una democracia muy auténtica, no salvaremos el planeta.

Usted conoció Carles Puigdemont cuando era alcalde de Girona. ¿Hoy mantiene el contacto?

No, no mantengo contacto con él, pero me pareció una persona abierta, dialogante y además, sus abuelos eran carlistas [risas]. Muy simpático. Desde entonces no lo he visto, pero sigo de lejos su trayectoria. Y todo eso que se dice en su contra... hay que intentar entender lo que quiso hacer, tal vez en algún momento cometió errores, como hacemos todos, pero yo lo vi como un hombre dialogante.

¿Qué le parece que haya políticos en la cárcel por el referéndum?

Incluso en el extranjero, mis amigos que han estudiado Derecho, me preguntan: «¿Qué pasa en España, que se pone la gente en la cárcel por razones políticas?». Esto es lo nunca visto. El consenso auténtico, como lo vemos nosotros y los politólogos, es que, después de una controversia muy fuerte, las dos partes puedan llegar a entenderse mutuamente. Pero yo escucho gente que entiende lo que pasa desde una vertiente enormemente estrecha y «tonta». No hay más manera de definirlo.

¿Desde el Partido Carlista han defendido el federalismo?

Es más necesario que nunca, y además es una tradición española: no es lo mismo Euskadi que Cataluña o Andalucía, pero no impide que vivan juntos. En todo el mundo, los países que practican el federalismo son los únicos con éxito. Por ejemplo, Alemania. Allí, si hay una tendencia a que las ciudades grandes lo aspiren todo, el länder defiende lo que es suyo. En cambio, mira Francia con los «chalecos amarillos»: el país se está vaciando por dentro, todos los recursos se van a las ciudades grandes, y en las pequeñas faltan médicos, profesores, sacerdotes... y la gente está desesperada. Nosotros queremos un federalismo auténtico hasta que se pueda decidir sobre la separación, que no la deseo, pero la gente debe poder elegir desde el corazón, sin imposiciones.

¿Cree que se debe hacer un referéndum de independencia?

No lo sé. Pero en todo caso, la prensa debería desarrollar un papel importante. Porque hay que preparar las opiniones: antes de hacer un referéndum debe haber una preparación pedagógica, mientras que los políticos hacen todo lo contrario. Y la prensa madrileña ha sido terrible a la hora de esconder y tergiversar. En cambio, hay que dar voz a los que piden que se entienda, se explique y se respete el otro.

¿Cómo valora el papel de la monarquía española en el conflicto catalán?

Este es un tema más delicado, sobre todo porque quien habla soy yo, que soy de una dinastía diferente. La monarquía debería ser un nexo, pero no quiero hablar de eso.

¿Qué papel juega hoy el Partido Carlista en España?

Murió mi hermano [Carlos Hugo de Borbón-Parma], que era el su líder, pero tenía hijos que han recogido su testigo y reivindicamos nuestra larga historia. Sobre todo durante la pre-transición, que nos unimos a todos los partidos que luchaban por eso, siempre con la idea de poner en pie una democracia que queríamos que fuera de las más avanzadas de Europa, en el sentido de más conexión entre un pueblo y sus representantes. Y yo creo que esto falta en la democracia actual, por ello la sociedad deja de interesarse por la política, y cuando lo hace, lo hace con desprecio, desconfianza... y eso es peligroso.

¿Es muy diferente, el Partido Carlista actual de lo que había años atrás?

Ha habido una evolución, pero no hay que olvidar que la guerra, que siempre se nos reprocha, fue motivada por temas religiosos. El carlismo piensa que la religión es un bien del pueblo. Este es el único motivo para nuestra entrada en la guerra, y es cierto que la Iglesia era muy retrógrada ...  pero si no hubiera sido por la religión, nunca habríamos luchado del lado de los poderosos. En la historia, el Carlismo estuvo junto al Partido Republicano, incluso se le acusó de comunista. Esto quiere decir que su deber es defender a los desamparados, y sobre todo, su dignidad.

¿Está vivo, el Partido Carlista, en España?

Sí. No tanto como en épocas pasadas, pero está vivo en Cataluña, Valencia... y puede resurgir.

Laura Fanals

No hay comentarios:

Seguidores

contador de visitas blogger

-0-0-0-0- Carlistes de Catalunya -0-0-0-

Archivo del blog

CARLISMO DIGITAL