D’on neix la seva vinculació amb Cadaqués
i la Costa Brava?
Primer, perquè soc amiga de Juli Prat, que
amablement em convida i m’encanta venir aquí. És un lloc meravellós. A més,
sempre busco un lloc del Mediterrani. Em sento molt lligada a la seva bellesa,
cultura, temperament… De petita, quan vaig descobrir el Mediterrani em va
encantar, i vaig decidir que sempre que pugués hi tornaria. És un retorn a la
infància.
Fa molts anys que ve?
Sí, molts. En Juli sempre em deia: ha de conèixer
Cadaqués. I m’ensenyava tots els pobles, que són molt bonics, però quan vaig
conèixer Cadaqués… vaig dir: aquí em vull establir i no canviar més de
paisatge.
Cadaqués és un poble amb una identitat
molt pròpia.
Sí, és una petita república [riu]. He vist totes
les pintades, que m’han encantat. N’hi ha una que m’ha agradat especialment:
«Ens han enterrat, però no s’han adonat que som llavors». Això és d’una
filosofia molt profunda.
Vostè va ser molt crítica, de fet, amb
les actuacions policials de l’1 d’octubre i la falta de diàleg entre les dues
parts.
Sí. Em va doldre moltíssim, perquè crec que en
política, per sobre de tot, s’ha de parlar. Primer t’has de respectar a un
mateix, i després, respectar els altres, que són éssers humans, per això hem de
parlar, connectar, saber que l’altre té les seves raons, la seva manera de ser,
i que no se’l pot menysprear. Per això les actuacions policials d’aquell dia em
van fer molt de mal.
Qui es va equivocar més: el Govern
espanyol o el català?
Segurament tots dos tenen les seves petites o
grans culpes, però jo crec que el més fort és qui més hauria de respectar
l’altre. En democràcia s’ha de parlar, entendre l’altre, abans de condemnar-lo.
Els carlistes sempre hem sortit al combat amb la paraula «furs». Perquè el fur
no és només el dret regional, sinó també el dret de la persona a expressar el
seu ésser. Per això vam proposar l’autogestió, que és una forma d’acostar la
democràcia al poble en el camp polític, econòmic i cultural. Avui en dia, que
el món sencer se’n va cap a la catàstrofe ecològica i social, si no és a través
d’una democràcia molt autèntica, no salvarem el planeta.
Vostè va conèixer Carles Puigdemont quan
era alcalde de Girona. Hi manté el contacte?
No, no mantinc contacte amb ell, però em va
semblar una persona oberta, dialogant i a més, els seus avis eren carlistes
[riu]. Molt simpàtic. Des de llavors no l’he vist, però segueixo de lluny la
seva trajectòria. I tot això que es diu en contra seva… s’ha d’intentar
entendre el que va voler fer, potser en algun moment va cometre errors, com fem
tots, però jo el vaig veure com un home dialogant.
Què li sembla que hi hagi polítics a la
presó pel referèndum?
Fins i tot a l’estranger, els meus amics que han
estudiat Dret, em pregunten: «Què passa a Espanya, que es posa la gent a la
presó per raons polítiques?». Això és el mai vist. El consens autèntic, com ho
veiem nosaltres i els politòlegs, és que, després d’una controvèrsia molt
forta, les dues parts es puguin arribar a entendre mútuament. Però jo escolto
gent que entén el que passa des d’una vessant enormement estreta i «tonta». No
hi ha més manera de definir-ho.
Des del Partit Carlista han defensat el
federalisme.
És més necessari que mai, i a més és una tradició
espanyola: no és el mateix Euskadi que Catalunya o Andalusia, però no impedeix
que visquin junts. Arreu del món, els països que practiquen el federalisme són
els únics amb èxit. Per exemple, Alemanya. Allà, si hi ha una tendència al fet
que les ciutats grans ho aspirin tot, el land defensa el que
és seu. En canvi, mira França amb els «armilles grogues»: el país s’està
buidant per dins, tots els recursos se’n van a les ciutats grans, i a les
petites falten metges, professors, sacerdots… i la gent està desesperada.
Nosaltres volem un federalisme autèntic fins que es pugui decidir sobre la
separació, que no la desitjo, però la gent ha de poder escollir des del cor,
sense imposicions.
Creu que s’ha de fer un referèndum
d’independència?
No ho sé. Però en tot cas, la premsa hauria de
desenvolupar un paper important. Perquè s’han de preparar les opinions: abans
de fer un referèndum hi ha d’haver una preparació pedagògica, mentre que els
polítics fan tot el contrari. I la premsa madrilenya ha estat terrible a l’hora
d’amagar i tergiversar. En canvi, cal donar veu als que demanen que s’entengui,
s’expliqui i es respecti l’altre.
Com valora el paper de la monarquia
espanyola en el conflicte català?
Aquest és un tema més delicat, sobretot perquè en
parli jo, que soc d’una dinastia diferent. La monarquia hauria de ser un nexe,
però no vull parlar d’això.
Quin paper juga avui el Partit Carlista a
Espanya?
Va morir el meu germà [Carles Hug de
Borbó-Parma], que era el el seu líder, però tenia fills que han recollit el seu
testimoni i reivindiquem la nostra llarga història. Sobretot durant la
pretransició, que ens vam unir a tots els partits que lluitaven per això,
sempre amb la idea de posar dempeus una democràcia que volíem que fos de les
més avançades d’Europa, en el sentit de més connexió entre un poble i els seus
representants. I jo crec que això falta en la democràcia actual, per això la
societat deixa d’interessar-se per la política, i quan ho fa, ho fa amb
menyspreu, desconfiança… i això és perillós.
És molt diferent, el Partit Carlista
actual del que hi havia anys enrere?
Hi ha hagut una evolució, però no s’ha d’oblidar que la guerra, que sempre se’ns retreu, va ser motivada per temes religiosos. El carlisme pensa que la religió és un bé del poble. Aquest és l’únic motiu per la nostra entrada en la guerra, i és cert que l’Església era molt retrògada… però si no hagués estat per la religió, mai hauríem lluitat del costat dels poderosos. En la història, el Carlisme va estar al costat del Partit Republicà, fins i tot se’l va acusar de comunista. Això vol dir que el seu deure és defensar els desamparats, i sobretot, la seva dignitat.
Està viu, el Partit Carlista, a Espanya?
Sí. No tant com en èpoques passades, però està
viu a Catalunya, València… i pot ressorgir.
Laura Fanals
TRADUCCIÓN AL CASTELLANO
¿De dónde nace su vinculación con Cadaqués y la Costa Brava?
Primero, porque soy
amiga de Juli Prat, que amablemente me invita y me encanta venir aquí. Es un
lugar maravilloso. Además, siempre busco un lugar del Mediterráneo. Me siento
muy ligada a su belleza, cultura, temperamento... De pequeña, cuando descubrí
el Mediterráneo me encantó, y decidí que siempre que pudiera volvería. Es un
regreso a la infancia.
¿Hace muchos años que viene?
Sí, muchos. Juli
siempre me decía: debe conocer Cadaqués. Y me enseñaba todos los pueblos, que
son muy bonitos, pero cuando conocí Cadaqués... dije: aquí me quiero establecer
y no cambiar más de paisaje.
¿Cadaqués es un pueblo con una identidad muy propia?
Sí, es una pequeña
república [risas]. He visto todas las pintadas, que me han encantado. Hay una
que me ha gustado especialmente: «Nos han
enterrado, pero no se han dado cuenta de que somos simiente» («Ens
han enterrat, però no s’han adonat que som llavors”). Esto es de una filosofía muy profunda.
Usted fue muy crítica, de hecho, con las actuaciones policiales del 1
de octubre y la falta de diálogo entre las dos partes.
Sí. Me dolió
muchísimo, porque creo que en política, por encima de todo, hay que hablar.
Primero debes respetarte a ti mismo, y luego, respetar a los demás, que son
seres humanos, por eso tenemos que hablar, conectar, saber que el otro tiene
sus razones, su manera de ser, y que no se le puede menos preciar. Por ello las
actuaciones policiales de ese día me hicieron mucho daño.
¿Quién se equivocó más: el Gobierno español o el catalán?
Seguramente ambos
tienen sus pequeñas o grandes culpas, pero yo creo que el más fuerte es quien
más debería respetar al otro. En democracia hay que hablar, entender al otro,
antes de condenarlo. Los carlistas siempre hemos salido al combate con la
palabra «fueros». Por6que el fuero no es sólo el derecho regional, sino también
el derecho de la persona a expresar su ser. Por eso propusimos la autogestión,
que es una forma de acercar la democracia al pueblo en el campo político,
económico y cultural. Hoy en día, que el mundo entero se va hacia la catástrofe
ecológica y social, si no es a través de una democracia muy auténtica, no
salvaremos el planeta.
Usted conoció Carles Puigdemont cuando era alcalde de Girona. ¿Hoy
mantiene el contacto?
No, no mantengo
contacto con él, pero me pareció una persona abierta, dialogante y además, sus
abuelos eran carlistas [risas]. Muy simpático. Desde entonces no lo he visto,
pero sigo de lejos su trayectoria. Y todo eso que se dice en su contra... hay
que intentar entender lo que quiso hacer, tal vez en algún momento cometió
errores, como hacemos todos, pero yo lo vi como un hombre dialogante.
¿Qué le parece que haya políticos en la cárcel por el referéndum?
Incluso en el extranjero,
mis amigos que han estudiado Derecho, me preguntan: «¿Qué pasa en España, que
se pone la gente en la cárcel por razones políticas?». Esto es lo nunca visto.
El consenso auténtico, como lo vemos nosotros y los politólogos, es que,
después de una controversia muy fuerte, las dos partes puedan llegar a entenderse
mutuamente. Pero yo escucho gente que entiende lo que pasa desde una vertiente
enormemente estrecha y «tonta». No hay más manera de definirlo.
¿Desde el Partido Carlista han defendido el federalismo?
Es más necesario que
nunca, y además es una tradición española: no es lo mismo Euskadi que Cataluña
o Andalucía, pero no impide que vivan juntos. En todo el mundo, los países que
practican el federalismo son los únicos con éxito. Por ejemplo, Alemania. Allí,
si hay una tendencia a que las ciudades grandes lo aspiren todo, el länder
defiende lo que es suyo. En cambio, mira Francia con los «chalecos amarillos»:
el país se está vaciando por dentro, todos los recursos se van a las ciudades
grandes, y en las pequeñas faltan médicos, profesores, sacerdotes... y la gente
está desesperada. Nosotros queremos un federalismo auténtico hasta que se pueda
decidir sobre la separación, que no la deseo, pero la gente debe poder elegir
desde el corazón, sin imposiciones.
¿Cree que se debe hacer un referéndum de independencia?
No lo sé. Pero en
todo caso, la prensa debería desarrollar un papel importante. Porque hay que
preparar las opiniones: antes de hacer un referéndum debe haber una preparación
pedagógica, mientras que los políticos hacen todo lo contrario. Y la prensa
madrileña ha sido terrible a la hora de esconder y tergiversar. En cambio, hay
que dar voz a los que piden que se entienda, se explique y se respete el otro.
¿Cómo valora el papel de la monarquía española en el conflicto catalán?
Este es un tema más
delicado, sobre todo porque quien habla soy yo, que soy de una dinastía
diferente. La monarquía debería ser un nexo, pero no quiero hablar de eso.
¿Qué papel juega hoy el Partido Carlista en España?
Murió mi hermano
[Carlos Hugo de Borbón-Parma], que era el su líder, pero tenía hijos que han
recogido su testigo y reivindicamos nuestra larga historia. Sobre todo durante
la pre-transición, que nos unimos a todos los partidos que luchaban por eso,
siempre con la idea de poner en pie una democracia que queríamos que fuera de
las más avanzadas de Europa, en el sentido de más conexión entre un pueblo y
sus representantes. Y yo creo que esto falta en la democracia actual, por ello la sociedad deja
de interesarse por la política, y cuando lo hace, lo hace con desprecio,
desconfianza... y eso es peligroso.
¿Es muy diferente, el Partido Carlista actual de lo que había años
atrás?
Ha habido una
evolución, pero no hay que olvidar que la guerra, que siempre se nos reprocha,
fue motivada por temas religiosos. El carlismo piensa que la religión es un
bien del pueblo. Este es el único motivo para nuestra entrada en la guerra, y
es cierto que la Iglesia era muy retrógrada ... pero si no hubiera sido por la religión, nunca
habríamos luchado del lado de los poderosos. En la historia, el Carlismo estuvo
junto al Partido Republicano, incluso se le acusó de comunista. Esto quiere
decir que su deber es defender a los desamparados, y sobre todo, su dignidad.
¿Está vivo, el Partido Carlista, en España?
Sí. No tanto como en
épocas pasadas, pero está vivo en Cataluña, Valencia... y puede resurgir.
Laura Fanals